Soquànti cunsiderasiòun mìa 'dl incō

Da Wikipedia.


C'l artìcol chè 'l è scrit in Carpśàn Emiliàn

La prìma edisiòun 'd al lìber in dal 1874
La bòśa dla s'gònda cunsiderasiòun

Soquànti cunsiderasiòun mìa 'dl incō (Considerazioni inattuali in itagliàn, Unzeitgemäße Betrachtungen in tedèsch) l' è na racòlta 'd quàter scrit sia filuśòfic che pulèmic, 'd al filòśuf tudès'c Nietzsche, publichê tra 'l 1873 e 'l 1876.
Secònd quèl ch' a s è catê in di só apùnt, al numèr di scrìt ch' i avrèven duvû cumpòr cal liber chè, i éren trèdeś, mo pò mìa tùt i ìven vìst la lùś. 'L intendimèint 'd cla publicasiòun chè 'l éra 'd quistiunèr in sìm' al mond 'dla cultùra tedèsca 'd cal mèinter.


David Strauss, al cunfesór e 'l scritór

In cal scrìt chè (David Strauss: der Bekenner und der Schriftsteller) al Nietzsche al quistiòuna in sìm' a 'l óvra 'dal tudès'c David Strauss vgnùda fóra in dal 1871, L' antìg e 'l nóv crèder: na cunfesiòun, in dû 's catèva spieghê al storicìś'm 'd al Strauss, mèinter che invéci chè al Nietzsche al gh' dà còunter dgènd-eg 'dl òm fels, campiòun 'd la cultùra degenerèda tudèsca 'd cal mumèint.

«
Il paraît que l’opinion publique en Allemagne interdit de parler des conséquences néfastes et dangereuses d’une guerre, surtout s’il s’agit d’une guerre victorieuse. On écoute d’autant plus volontiers ces écrivains qui ne connaissent pas d’opinion plus importante que cette opinion publique et qui, par conséquent, rivalisent à louanger la guerre et les phénomènes puissants que produit son influence sur la morale, la civilisation et l’art. Malgré cela, il importe de l’exprimer, une grande victoire est un grand danger. La nature humaine supporte plus difficilement la victoire que la défaite. J’inclinerais même à penser qu’il est plus aisé de remporter une pareille victoire que de faire en sorte qu’il n’en résulte pas une profonde défaite. Mais une des conséquences néfastes qu’a provoquées la dernière guerre avec la France, la conséquence la plus néfaste, c’est peut-être cette erreur presque universellement répandue : l’erreur de croire, comme fait l’opinion publique, comme font tous ceux qui pensent publiquement, que c’est aussi la culture allemande qui a été victorieuse dans ces luttes et que c’est cette culture qu’il faut maintenant orner de couronnes qui seraient proportionnées à des événements et à des succès si extraordinaires. Cette illusion est extrêmement néfaste, non point parce que c’est une illusion — car il existe des illusions salutaires et fécondes — mais parce qu’elle pourrait bien transformer notre victoire en une complète défaite : la défaite, je dirai même l’extirpation de l’esprit allemand, au bénéfice de « l’empire allemand ». ...
C’est ainsi que David Strauss, un véritable satisfait en face de nos conditions de culture, un philistin-type, parle une fois, avec des tournures de phrases caractéristiques de la « philosophie d’Arthur Schopenhauer, pleine d’esprit, il est vrai, mais souvent malsaine et peu profitable ». Car une circonstance fâcheuse veut que ce soit surtout sur ce qui est « malsain et peu profitable » que « l’esprit » aime à descendre avec une particulière sympathie et que le philistin lui-même, lorsqu’il lui arrive d’étre loyal envers lui même, éprouve en face des produits philosophiques que ses semblables mettent au jour quelque chose qui ressemble beaucoup à du manque d’esprit, bien que ce soit d’une philosophie saine et profitable.
Il arrive, çà et là, que les philistins, à condition qu’ils soient entre eux, boivent une bonne bouteille et se souviennent honnètement et naïvement, lorsque la langue se délie, des grands faits de guerre auxquels ils ont pris part. Alors bien des choses viennent au jour que l’on cache généralement avec crainte.»
(FR)( 'L inìsi 'dla prìma cunsiderasiòun mia 'dl incō, David Strauss, al cunfesór e 'l scritór , 1873)
«
A pêr infìn che la ginta in Germàgna la n' vója mìa ch' a s descòra 'd al conseguèinsi brùti e p'rigróśi 'd na guèra, piò 'd tùt s' l' è na guèra ch' a s è vint. A n' s fa èter che 'scultèr vluntéra chi scritōr ch' i van sèimp'r avànti a ripéter quest che la gint l' è dré a pinsèr, e dòunca i fan a gara a descòrer bèin edla guèra e 'd quèl ch' a gh' va drē, in dla morêl, in dla siviltê e in dl' èrt. Còunt'r a tut quest, a dvèinta invéci importànt ed dir che na vitòria granda l' è anca 'n gran perìcul. La natùra 'dl òm la sopòrta cun piò dificoltê la vitòria piotòst che la scunfìta. Ma ùna 'dal conseguàinsi mìa beli ch' a deśvìn da cla guèra chè cun la Frància, la cunseguàinsa piò brùta, la prèv èser cal śbàli chè, ch' a s fà quèśi dapertùt: al śbàli 'd crèder, cum' a fa tut i agìnt, cum' a fa quī ch' i pèinsen per l' agìnt, ch' l' è stêda la cultùra tudèsca ch' l' à tolt la vitòria in chel batàj chè, e che adèsa l' è cla cultùra chè ch' a bśògna glorifighèr cun dal curòuni grandi cuma i avenimèint e i sucès acsè gros. Cl' iluśiòun chè l' è propia sfurtunèda, mìa perchè l' è n' iluśiòun - ch' a gh' è anca dagli iluśiòun bòuni e ch' i fan bèin - mo invéci perchè la prèv anca fer dvintèr la nostra vitòria na grosa scunfìta: la scunfìta, mè a dirèv anca la cavèda vìa 'd al spìrit tudès'c a favōr edl «impér tudès'c». ...
'L è acsè che David Strauss ch'l è un 'd quī dimòndi cuntèint 'd el cundisiòun 'dla nostra cultùra, un grèt cum' a gh'n è tant, al descòr na volta, cun di gir ed frêś propi 'dla « filuśufìa 'd al Shopenhauer, pina 'd spìrit, 'l è vera, mo despès mia sana e poc ùtil». Perchè un chèś sfurtunê al vōl ch' a sia pròpi in sìm' a quèl ch' ann è « mia sàṅ e pòc ùtil » che a 'l «spìrit» a gh' pièś ed pugèr-es cun dimòndi simpatìa e che 'l òm grèt anca lò, quand a gh' sucéd 'd an cuntèr-es mìa dal bali, alóra davànti ai scrìt ed filuśufìa 'd i só cumpàgn, al próva un quèl ch' a pêr dla mancànsa 'd e-spìrit, anca s' a s trata ed na filuśufìa sana e ùtil.
A sucéd, chè e là, che quī grèt, quand i s cat'n insèm, i bèven na bòuna butìglia, e cun onestê e sèinsa malìsia i stàn a cuntèr-es, quand la lèngva la se śliga, 'd i grand fat ed guèra ch' i àn vist. 'L è anca in cal mumèint lè che dimòndi quêl che normalmèint a s tin quacê cun dal timōr, i vinen fora.»
(MUD)


In sìm' a 'l ùtil e 'l mêl ch' a fa la stòria in dla vìta

Al scrìt dal 1874 (Vom Nutzen und Nachteil der Historie für das Leben) al dà na viśiòun particulèra 'd na manéra 'd léśer la stòria, mìa per na cgnusìnsia in sè stèsa, cum'l è in dl intènder 'd tùt, mo invéci secònda n' utilitê ch' la guardìs de piò a la felisitê dla vìta 'dl òm.

«
Du reste je déteste tout ce qui ne fait que m’instruire, sans augmenter mon activité ou l’animer directement. » Ce sont là des paroles de Gœthe par lesquelles, comme un Ceterum censeo courageusement exprimé, pourra débuter notre considération sur la valeur et la non-valeur des études historiques. On y exposera pourquoi l’enseignement, sans la vivification, pourquoi la science qui paralyse l’activité, pourquoi l’histoire, précieux superflu de la connaissance et article de luxe, doivent être sérieusement, selon le mot de Gœthe, un objet de haine, — parce que nous manquons encore actuellement de ce qu’il y a de plus nécessaire, car le superflu est l’ennemi du nécessaire. Certes, nous avons besoin de l’histoire, mais autrement que n’en a besoin l’oisif promeneur dans le jardin de la science, quel que soit le dédain que celui-ci jette, du haut de sa grandeur, sur nos nécessités et nos besoins rudes et sans grâce. Cela signifie que nous avons besoin de l’histoire pour vivre et pour agir, et non point pour nous détourner nonchalamment de la vie et de l’action, ou encore pour enjoliver la vie égoïste et l’action lâche et mauvaise. Nous voulons servir l’histoire seulement en tant qu’elle sert la vie. Mais il y a une façon d’envisager l’histoire et de faire de l’histoire grâce à laquelle la vie s’étiole et dégénère. C’est là un phénomène qu’il est maintenant nécessaire autant que douloureux de faire connaître, d’après les singuliers symptômes de notre temps.»
(FR)( 'L inìsi 'dla s'gònda cunsiderasiòun mia 'dl incō, In sìm' a 'l ùtil e 'l mêl ch' a fa la stòria in dla vìta, 1874)
«
Dal rêst, mè a n' sopòrt brìśa tùt chi lavór ch' i 'm vólen sól istruìr, sainsa ch' i 'm faghen fer 'dl èter quèl u anca animèr-el diretamèint. » Quisti chè gl' în dal paróli 'd al Goethe a partìr d' in dû, cuma 'n Ceterum censeo dìt cun dal curàġ, a p'rà partìr la nostra cunsiderasiòun in sìm' a 'l valór u 'l mìa-valór 'di stòdi 'dla stòria. A gh se spiegherà perchè 'l insegnamèint, sàinsa la vivificasiòun, perchè la sièinsa ch' la paralìśa l' ativitê, perchè la stòria, cal piò 'd presiōś ed la cgnusìnsa e anca gèner ed lùs, i déven èser seriamèint, a dir 'd al Goethe, di quèl da detestèr, - perchè adès' a nuèt'r a s manca incòri i lavór piò necesàri, mèinter che i lavór in piò egl' în mìa amìg 'd i lavór necesàri. 'D sicùr anca nuèt'r a-j-òm biśògn edla stòria, mo in na manéra diferèinta 'd quèla ch' a in gh' à biśògn 'l òm tranquìl ch' al pasègia p'r i giardèin ed la sìnsia, sèinsa ch' a dgiòma 'd al śdègn ch' al gh' mèt in dal mèinter ch' al guèrda da la só altèsa, in sìm' al nostri necesitê e biśògn rustèg e sèinsa grasia. Quest chè a vól dir che nuèt'r a gh' òm biśògn edla storia per vìv'r e per fer, e brìśa per tór-es vìa a la lśéra da la vìta e da 'l agìr, u incòri per b'lîr la vìta egoìsta e 'l agìr vigliàc e catìṿ. Nuèt'r a vlòm servìr la storia sól infintànt che lē la sèruv la vìta. Mo a gh' è na manéra 'd pinsèr a la storia e 'd fer dla storia, in dû la vìta la s intristìs e la s desfa. Quèst chè 'l è 'n fenòmen che adès a bśògna fer cgnùser anca s' a fa mèl, śgònd quèl ch' a casca in dal noster tèimp.»
(MUD)


Al Schopenhauer cuma mìster

In cal scrìt chè dal 1874 (Schopenhauer als Erzieher) al Nietzsche al còunta che secònd lò al pinsér filuśòfic 'd al Schopenhauer al prèv fer arnàser la vitalitê dla cultùra tedèsca.

«
Ce voyageur, qui avait vu beaucoup de pays et de peuples, et visité plusieurs parties du monde, et à qui l’on demandait quel était le caractère général qu’il avait retrouvé chez tous les hommes, répondait que c’était leur penchant à la paresse. Certaines gens penseront qu’il eût pu répondre avec plus de justesse : ils sont tous craintifs. Au fond, tout homme sait fort bien qu’il n’est sur la terre qu’une seule fois, en un exemplaire unique, et qu’aucun hasard, si singulier qu’il soit, ne réunira, pour la seconde fois, en une seule unité, quelque chose d’aussi multiple et d’aussi curieusement mêlé que lui. Il le sait, mais il s’en cache, comme s’il avait mauvaise conscience. Pourquoi ? Par crainte du voisin, qui exige la convention et s’en enveloppe lui-même. Mais qu’est-ce qui force l’individu à craindre le voisin, à penser, à agir selon le mode du troupeau, et à ne pas être content de lui-même ? La pudeur peut-être chez certains, mais ils sont rares. Chez le plus grand nombre, c’est le goût des aises, la nonchalance, bref ce penchant à la paresse dont parle le voyageur. Il a raison : les hommes sont encore plus paresseux que craintifs, et ce qu’ils craignent le plus ce sont les embarras que leur occasionneraient la sincérité et la loyauté absolues. Les artistes seuls détestent cette attitude relâchée, faite de convention et d’opinions empruntées, et ils dévoilent le mystère, ils montrent la mauvaise conscience de chacun, affirmant que tout homme est un mystère unique. Ils osent nous montrer l'homme tel qu'il est lui-même et lui seul, jusque dans tous ses mouvements musculaires ; et mieux encore, que, dans la stricte conséquence de son individualité, il est beau et digne d'être contemplé, qu'il est nouveau et incroyable comme toute œuvre de la nature, et nullement ennuyeux. Quand le grand pen­seur méprise les hommes, il méprise leur paresse, car c'est à cause d'elle qu'ils ressemblent à une marchan­dise fabriquée, qu'ils paraissent sans intérêt, indignes qu'on s'occupe d'eux et qu'on les éduque. L'homme qui ne veut pas faire partie de la masse n'a qu'à cesser de s'accommoder de celle-ci ; qu'il obéisse à sa conscience qui lui dit : « Sois toi-même ! Tout ce que tu fais mainte­nant, tout ce que tu penses et tout ce que tu désires, ce n'est pas toi qui le fais, le penses et le désires. »»
(FR)( 'L inìsi 'dla tersa cunsiderasiòun mia 'dl incō, Al Schopenhauer cuma mìster , 1874)
«
Cal viaśadōr ch'l ìs avû l'ucaśiòun 'd viśitèr dimòndi paéś in diferèinti pert 'd al mònd, e ch'l ìs cgnusû chel diferèinti gìnt là, s' a gh' se dmandìs cuś' ìs-el catê cuma caràter generêl in tùti el persòuni, al rispundarèv ch' l' era la lór atensiòun a scansèr el fadìghi. Un quelchidùn al prèv pinsèr che lò 'l avrèv psû rispònder cun dla giustìsia in piò: chilór egl' ìn tròp timurōś. A la fin, ognùn al sà dimòndi bèin ch' a s è al mond na volta sóla, e che nisùn chèś, p'r ùnic ch' al sìa, al ne mitrà mai insèm, per la s'gònda volta, in na persòuna sola, cal quèl 'd acsè pin ed lavór e meśdê in cla manéra acsè particulêra cuma 'l è lò. Lò 'l al sà mo 'l fà finta 'd gnint, cùma ch' al gh' avìs quèl da nascònder. Perchè pò? P'r al timór 'd al śvèin, ch' al vól la convensiòun e al la dróva anc per sè stès. Mo cuś' é-'l ch' al cmànda a 'l òm 'd avér timór 'd al śvèin, ed pinsèr, ed fer i lavór cùm' a fà al grùp e a nn' èser mìa cuntèint ed sè stès? A pól èser dla sudisiòun ch' i gh' àn in soquànt, mo egl' în anc' in póc. Chī piò, a gh' pièś ed stêr comed, 'd an tór's-la, che pò a la fin 'l è cl' atensiòun a scansèr el fadìghi ch' al dgìva al viaśadōr. E 'l à dit bèin: i òm egl' în piò scansafadìghi che timuróś, e quèl ch' i gh' àn piò pàvura, 'l è al pēś ch' a gh' darèv la sinceritê e la lealtê asolùdi. A gh' è sól i artìsta, ch' a n' gh' piêś brìśa cl' abitùdin rilasèda chè, fata 'd cunvensiòun e 'd idèi tolti in prêst, alóra chilór i tóśen vìa al mistēr, i fan vèder la catìva volontê 'd tùt, dgènd che ognùn 'l è 'n mistēr ùnic. Chilór i gh' àn al curàģ ed fer vèder 'l òm cuma 'l è fât e per só còunt, infîn in tùt i só muvimèint musculêr; e méj incóri che, sènd pròpi lò, al gh' à da èser contemplê, ch'l è nōṿ e incredìbil cuma n'ōvra 'dla natùra, e per gninta tidiōś. Quand che 'l gran painsadōr al sprèsa i òm, 'l è drē a spresèr la lōr pigrèsa, vist ch'l è per chilē che chilōr i pèren di quèl fabrichê, ch' i pèren sèinsa interèsi, gnanc da guardèr e gnanc da educhèr. 'L òm ch' al ne vōl mìa fer pert ed la masa, a bśògna ch' al la pianta 'd cuntintèr-es ed lē; ch'l ubedìsa a la só cusìnsia ch' la gh' dìś: «'T dév èser tè stès! Tùt quel 't î adrē a fer adès, a pinsèr e a vlér in cal mumèint chè, 't n' î mìa tè 't el fê, 't el pàins e 't el vō.»»
(MUD)


Richard Wagner a Bayreuth

Al scrìt dal 1876 (Richard Wagner in Bayreuth), in sìm' a gli idèi 'dl amìg muśicìsta Richard Wagner, al quistiòuna in na manéra mìa sèimper bòuna, al riguèrd 'dla mùśica, dal lavór e dal caràter 'd al Wagner.

«
Pour qu’un évènement soit grand, deux conditions doivent se trouver réunies : la grandeur du sentiment chez ceux qui l’accomplissent et la grandeur du sentiment chez ceux qui en sont les témoins. Aucun évènement n’est grand en lui-même ; des constellations entières peuvent disparaître et des nations périr, de vastes royaumes peuvent surgir et des guerres dévorer des forces immenses, et le vent de l’histoire passe sur de telles choses comme sur de légers flocons. Mais il arrive aussi qu’un puissant parmi les hommes frappe un grand coup qui tombe sur le rocher sans y laisser de trace. On entend un écho sec et sonore, et puis plus rien. Aussi l’histoire ne trouve-t-elle presque rien à dire de ces évènements dont l’effort a été pour ainsi dire brisé. C’est pour cela qu’à l’approche de tout évènement important chacun se demande avec inquiétude si ceux qui vont y assister en sont réellement dignes. Dans les plus petites comme dans les plus grandes choses, dès qu’on agit, toujours on compte sur une réceptivité qui réponde à l’action ; reste à celui qui veut donner de trouver des acceptants capables d’apprécier le sens de ses dons. C’est pour cela aussi que même l’œuvre d’un grand homme n’a point de grandeur inhérente lorsqu’elle est passagère, brisée et stérile ; car, au moment où il la produisit, la conviction profonde qu’elle était nécessaire alors doit lui avoir manqué. Il n’avait point pris ses mesures assez exactement, il n’avait point assez clairement reconnu ni choisi son heure ; il avait cédé au hasard, tandis qu’être grand et savoir distinguer la nécessité sont deux qualités inséparables.»
(FR)( 'L inìsi 'dla quèrta cunsiderasiòun mia 'dl incō, Richard Wagner a Bayreuth , 1876)
«
Perchè 'n avenimèint al sìa grand, a bśògna che dū cundisiòun i s cat'n insèm: la grandèsa 'd al sentimèint ed quī ch' i 'l fan, e la grandèsa 'd al sentimèint ed quī ch' i 'l vèden. Nisùn avenimèint 'l è grand da per lò; di grùp intér ed stèli i pólen sparìr e dal nasiòun murìr, di règn intér i pólen nàser e dal guèri cunsumèr dal forsi grusìs'm, che in cal mèinter invéci a la stòria a n' gh' è gnanc in de vîś. E a sucéd anc che 'n òm potèint al culpìsa fort na grosa préda sàinsa ch' a s cgnùsa gnìnt. A s sintarèv sól un colp fort e sèc e pò gnint èter. A la stèsa manéra la storia la n' gh' à quèśi gnint da cuntèr al riguèrd ed chî avenimènt ch' i nn' àn mìa avû sucès. 'L è per quest chè che davànti a 'n quèlc avenimèint importànt, un al s pōl anc' e-dmandèr cun dl' agitasiòun se quī ch' i 'l vedràn i 'n s'ran a l' altèsa. In di lavór piò cìc cuma in quī piò grand, quand a s fà quèl, un al se spèta sèimper 'd pugèr in sìm' a na rispòsta a cl' asiòun lè; 'l è 'n còumpit 'd quèl ch' al vól fer un preśèint, ed savér catèr quī ch' i sàpien apresèr al valór 'd al só regàl. 'L è anc per quest chè che anca l' ōvra 'd un grànd òm la n' gh' à mia dal valór in sè, s' la śblìśga vìa, destrùta e mìa frutuóśa; perchè alóra, in dal mumèint che lò al la fèva, a gh' duìva èser manchê la cunvinsiòun profònda ch' a gh' éra biśògn ed cl' ōvra lè. Lò al n' ìva mìa tolt el m'śùri cun dl' eśatèsa, al n' ìva mìa savû tór al mumèint giùst; lò 'l ìva fat i lavór a vànvera, mèinter che 'l èser grand e 'l savér capîr i lavór ch' a gh' è biśògn, egl' în dū qualitê sèimp'r insèm.»
(MUD)


Vóś lighèdi


Colegamèint estèren