Giovanni Verga: differenze tra le versioni
Nessun oggetto della modifica |
Nessun oggetto della modifica |
||
Riga 44: | Riga 44: | ||
In dal 1884 ''Verga'' al pòrta cun sucès la sò nuvèla '''Cavalleria rusticana''' a teàtar a [[Turén]]. [[Eleonora Duse]] la fà la part ad ''Santuzza'' mèntar [[Flavio Andò]] quéla ad ''Turiddu''. Un destìṅ difarènt al gh'à invéci 'l adatamènt dal sò nuvèla '''Il canarino del n. 15''', stòria dna baghéta daśgrasiàda cun un mal incuràbil, scrìta par ''Per le vie'' dal 1883. Al 16 ad Maǵ dal 1885 al la pòrta al Teàtar ''Manzoni'' ad [[Milàn]] cun al tìtul '''In portineria''' ma stavòlta la gh và mal. |
In dal 1884 ''Verga'' al pòrta cun sucès la sò nuvèla '''Cavalleria rusticana''' a teàtar a [[Turén]]. [[Eleonora Duse]] la fà la part ad ''Santuzza'' mèntar [[Flavio Andò]] quéla ad ''Turiddu''. Un destìṅ difarènt al gh'à invéci 'l adatamènt dal sò nuvèla '''Il canarino del n. 15''', stòria dna baghéta daśgrasiàda cun un mal incuràbil, scrìta par ''Per le vie'' dal 1883. Al 16 ad Maǵ dal 1885 al la pòrta al Teàtar ''Manzoni'' ad [[Milàn]] cun al tìtul '''In portineria''' ma stavòlta la gh và mal. |
||
{{CITAZIONE2|...La Màlia quella sera stava peggio; e con quello spavento per giunta, il medico che veniva pel primo piano disse chiaro e tondo che poco le restava da penare, povera ragazza. A quell'annunzio babbo e mamma fecero la pace, e venne anche la Gilda vestita di seta, senza che si sapesse chi glielo aveva detto. La Màlia invece credeva di star meglio, e chiese che le sciorinassero sul letto il vestito in pezza del Carlini, onde «farci festa» diceva lei. Stava a sedere sul letto, appoggiata ai guanciali, e per respirare si aiutava muovendo le braccia stecchite, come fa un uccelletto delle ali. La sora Carolina disse che bisognava andare pel prete, e il babbo che quelle minchionerie le aveva sempre disprezzate col Secolo, se ne andò all'osteria in segno di protesta. La sora Giuseppina accese due candele, e mise una tovaglia sul cassettone. Màlia, al vedere quei preparativi si scompose in viso, ma si confessò col prete, anche il bacio del Carlini, e dopo volle che la mamma e la sorella non la lasciassero sola. Il babbo, l'aspettarono, s'intende. La sora Giuseppina si era appisolata sul canapè, e Gilda discorreva sottovoce col Carlini accanto alla finestra, credendo che la Màlia dormisse. Così la poveretta passò senza che se ne accorgessero, e i vicini dissero che era morta proprio come un canarino. Il babbo il giorno dopo pianse come un vitello e la sua moglie sospirava: «Povero angelo! Hai finito di penare! Ma eravamo abituati a vederla là, a quella finestra, come un canarino. Ora ci parrà di esser soli peggio dei cani». La Gilda promise di tornar spesso e lasciò i denari pel funerale. Ma a poco a poco anche il Carlini diradò le visite, e come aveva cambiato alloggio a San Michele, non si vide più. Sulla finestra il babbo, per mutar vita, fece inchiodare un pezzetto d'asse, con su l'insegna «Sarto» la quale vi rimase tale e quale come il canarino del n. 15.|...La Màlia cla sira lè la stava pèś; e cun cal spavènt pò, al dutór ch'al gniva śò p'r al prim piâṅ 'l iva dit ciàr e tónd ch'a gh rastàva pòc da patìr, póvra baghéta. A cal dit lè pàdar e màdar i ìvan fat la paś, e l'éra gnuda anc la Gilda vistìda ad séta, sénsa ch'a s saìs chi gh l'iva tòlta. La Màlia invéci la cardìva ad star méj, e la dmandò ch'i gh dastandìs sul lèt al vistî ad pèsa ad Carlini, par «far-ag fèsta» la dgiva lē. La stava sintàda in sal lèt, pugiàda a i cusèṅ, e par rispiràr la s jutàva muvénd i bras sutìi, cum al fà 'n uślèṅ cun gl'ali. La śgnóra Carulìna la dis ch'a gh'éra 'd andàr dal prevòstar, e al pàdar che cal ròbi lè minciòni a i iva sèmpar dasprasàdi cun al Sècul, al mulò incòsa andànd a l'ustarìa par prutèsta. La śgnóra Giuśepìna l'impisò du candéli e la pugiò na tṿaja in dal baùl. Màlia, in dal védar chi preparatìṿ lè, l'ingrugnò al viś ma la s cunfesò cun al prēt, anc al baś dal Carlini, e dòp l'iva vlû che sò màdar e sò surèla i n la lasìs minga da par lē. Al pàdar i 'l iva spitâ, a n gh'è gnanc biśógn ad dir-al. La śgnóra Giuśepìna la s éra indurminsàda in sla scranòṅ, e la Gilda la bacajàva piâṅ cun Carlini datéś a la fnèstra, cardénd che la Màlia la durmìs. 'L è acsè che la daśgrasiàda la s 'n andò sénsa che chi àtar i s 'n acurgìs, e quéi ch'i stàvan lè darènt i aṅ dit ch'l'éra mòrta pròpria cum un canarèṅ. Al pàdar al dè dòp al pianśìva cuma un vdèl e sò mujér la suspiràva: « |
{{CITAZIONE2|...La Màlia quella sera stava peggio; e con quello spavento per giunta, il medico che veniva pel primo piano disse chiaro e tondo che poco le restava da penare, povera ragazza. A quell'annunzio babbo e mamma fecero la pace, e venne anche la Gilda vestita di seta, senza che si sapesse chi glielo aveva detto. La Màlia invece credeva di star meglio, e chiese che le sciorinassero sul letto il vestito in pezza del Carlini, onde «farci festa» diceva lei. Stava a sedere sul letto, appoggiata ai guanciali, e per respirare si aiutava muovendo le braccia stecchite, come fa un uccelletto delle ali. La sora Carolina disse che bisognava andare pel prete, e il babbo che quelle minchionerie le aveva sempre disprezzate col Secolo, se ne andò all'osteria in segno di protesta. La sora Giuseppina accese due candele, e mise una tovaglia sul cassettone. Màlia, al vedere quei preparativi si scompose in viso, ma si confessò col prete, anche il bacio del Carlini, e dopo volle che la mamma e la sorella non la lasciassero sola. Il babbo, l'aspettarono, s'intende. La sora Giuseppina si era appisolata sul canapè, e Gilda discorreva sottovoce col Carlini accanto alla finestra, credendo che la Màlia dormisse. Così la poveretta passò senza che se ne accorgessero, e i vicini dissero che era morta proprio come un canarino. Il babbo il giorno dopo pianse come un vitello e la sua moglie sospirava: «Povero angelo! Hai finito di penare! Ma eravamo abituati a vederla là, a quella finestra, come un canarino. Ora ci parrà di esser soli peggio dei cani». La Gilda promise di tornar spesso e lasciò i denari pel funerale. Ma a poco a poco anche il Carlini diradò le visite, e come aveva cambiato alloggio a San Michele, non si vide più. Sulla finestra il babbo, per mutar vita, fece inchiodare un pezzetto d'asse, con su l'insegna «Sarto» la quale vi rimase tale e quale come il canarino del n. 15.|...La Màlia cla sira lè la stava pèś; e cun cal spavènt pò, al dutór ch'al gniva śò p'r al prim piâṅ 'l iva dit ciàr e tónd ch'a gh rastàva pòc da patìr, póvra baghéta. A cal dit lè pàdar e màdar i ìvan fat la paś, e l'éra gnuda anc la Gilda vistìda ad séta, sénsa ch'a s saìs chi gh l'iva tòlta. La Màlia invéci la cardìva ad star méj, e la dmandò ch'i gh dastandìs sul lèt al vistî ad pèsa ad Carlini, par «far-ag fèsta» la dgiva lē. La stava sintàda in sal lèt, pugiàda a i cusèṅ, e par rispiràr la s jutàva muvénd i bras sutìi, cum al fà 'n uślèṅ cun gl'ali. La śgnóra Carulìna la dis ch'a gh'éra 'd andàr dal prevòstar, e al pàdar che cal ròbi lè minciòni a i iva sèmpar dasprasàdi cun al Sècul, al mulò incòsa andànd a l'ustarìa par prutèsta. La śgnóra Giuśepìna l'impisò du candéli e la pugiò na tṿaja in dal baùl. Màlia, in dal védar chi preparatìṿ lè, l'ingrugnò al viś ma la s cunfesò cun al prēt, anc al baś dal Carlini, e dòp l'iva vlû che sò màdar e sò surèla i n la lasìs minga da par lē. Al pàdar i 'l iva spitâ, a n gh'è gnanc biśógn ad dir-al. La śgnóra Giuśepìna la s éra indurminsàda in sla scranòṅ, e la Gilda la bacajàva piâṅ cun Carlini datéś a la fnèstra, cardénd che la Màlia la durmìs. 'L è acsè che la daśgrasiàda la s 'n andò sénsa che chi àtar i s 'n acurgìs, e quéi ch'i stàvan lè darènt i aṅ dit ch'l'éra mòrta pròpria cum un canarèṅ. Al pàdar al dè dòp al pianśìva cuma un vdèl e sò mujér la suspiràva: «Pòv'r angiulét! 'T à finî ad rabìr! Ma a séran bituâ a véd'r-la là, a cla fnèstra, cum un canarèṅ. Adès a pinsarém 'd èsar da par nuàtar pèś di caṅ». La Gilda la giurò ch'la sarés turnàda da spés e la lasò i bèsi p'r al funeràl. Ma dasadès anc Carlini al tacò a far-as védar sèmpar da méno, e dòp ch'l iva spatinâ a San Michele, al n sa vdì piò. In sla fnèstra al pàdar, par mutàr vita, 'l iva fat inciuldàr un pès d'asa, con la scrita «Sart» ch'la restò cumpàgn a 'l canarèṅ dal n. 15.|'''Il canarino del n. 15''', ''1883''|DIALETTO={{Mud}}|LINGUA={{It}}}} |
||
P'r al fat ch'al n gh la cavàva minga a purtàr avànti cum al vliva al ''Ciclo di Vint'' e par cólpa 'd un mumènt difìcil dal punt ad vista ecunòmic, ch'al gh purtàva un malèsar psiculógic, ''Verga'' al decìd ad turnàr in [[Sicélia|Sicìglia]]. |
P'r al fat ch'al n gh la cavàva minga a purtàr avànti cum al vliva al ''Ciclo di Vint'' e par cólpa 'd un mumènt difìcil dal punt ad vista ecunòmic, ch'al gh purtàva un malèsar psiculógic, ''Verga'' al decìd ad turnàr in [[Sicélia|Sicìglia]]. |
||
Riga 50: | Riga 50: | ||
In dal 1887 al fà gnir fóra la racòlta '''Vagabondaggio''' mèntar du an dòp a véd la luś la versiòṅ definitìva dal rumànś '''Mastro Don Gesualdo''' e pò al taca a lauràr a '''La duchessa di Leyra'''. |
In dal 1887 al fà gnir fóra la racòlta '''Vagabondaggio''' mèntar du an dòp a véd la luś la versiòṅ definitìva dal rumànś '''Mastro Don Gesualdo''' e pò al taca a lauràr a '''La duchessa di Leyra'''. |
||
Prima ad murìr par 'n [[ictus]] in dal 1922 al |
Prima ad murìr par 'n [[ictus]] in dal 1922 al dvénta senadór dal Régn. |
||
== Òpri == |
== Òpri == |
Versione delle 22:09, 8 feb 2011
Artéccol in dialètt mudnés
Giovanni Carmelo Verga (Catàgna, 2 ad Setémbar dal 1840 – Catàgna, 27 ad Śnar dal 1922) 'l è stâ un scritór itagliàṅ, cunsiderâ al più grand espunènt dal verìśum. In dla sò vita 'l è anc stâ numinâ senadór dal Regn 'd Itàglia.
Biugrafìa
Giovanni Carmelo Verga 'l è al fiól ad Giovanni Battista Catalano ad Vizzini, anvō di baròṅ ad Fontanabianca. Anc sò màdar, Caterina Di Mauro, la daśgniva da na famìja impurtànta ad burghéś ad Catàgna mèntar sò nunòṅ l' éra un carbunàr e pò un deputâ dal parlamènt sicigliàṅ.
A gh'è na dìsputa sul lóg e la data ad nàsita dal scritór. Soquànt i crédan ch'al sia nâ a Vizzini mèntar 'l è pròpria lò a mètar in dubi ch'al sia nâ al gióran 2, in na létra mandàda a Benedetto Croce, dgénd ch'a gh'è al caś ch'al dè giust al sia 'l 8.
Verga, dòp i prim studi a la scóla ad Francesco Carrara, al cuntìnua pò a far-al da don Antonio Abate, scritór e patriòt republicàṅ. Da lò al tóś al gust leteràri rumàntic e al patriutìśum. Abate al fava lèśar a i sò sculàr gl'òpri ad Dante Alighieri, Petrarca, Ludovico Ariosto, Torquato Tasso, Vincenzo Monti, Alessandro Manzoni e dal pàgini dl'Estètica 'd Hegel.
In dal 1854, par cólpa dn'epidemìa ad culéra, la sò famìja la cata rifùǵ in dal campàgni ad Tèbidi. Al gh turnarà anc in dal 1855 p'r al stés mutìṿ. I arcòrd ad cal perìud lè, ligâ al sò primi stòri ad vita da śóvan in di camp, i daṅ ispirasiòṅ a dimóndi dal sò nuvèli, cuma Cavalleria rusticana e Jeli il pastore, in śònta al rumànś Mastro don Gesualdo.
A sól quin'ś-an, fra 'l 1856 e 'l 1857, Verga al scris al sò prim rumànś, ispirâ a 'l Risurgimènt, Amore e patria rimàst inèdit. Al rumanś 'l iva utgnû un giudìsi puśitìv da Abate ma al mìstar ad latìn, don Mario Torrisi, al pinsàva ch'al fus aśèrb e donchìna 'l iva cunvìns Verga a n al publicàr-al minga. Dòp èsar-'s iscrìt a Léś a l'Università ad Catàgna in dal 1958 al dècid tri an dòp ad mulàr al córs par tacàr a scrìvar. Cun i bèsi ch'al gh'iva dat sò pàdar par studiàr, Verga al fà gnir fóra a sò spéśi al lìbar I carbonari della montagna (1861- 1862), un rumànś stòric ch'al dascurìva di fat dla Carbunerìa calabréśa còntra al disputìśum napuleònic ad Murat.
In dal 1860 al riva in Sicìglia Giuseppe Garibaldi e Verga al decìd ad dar al sò servìsi a la Guardia Nasiunàla par quàt'r an e al ciàpa in cambi 3.100 franch 'd in alóra (a 'l incìrca 1,60 euro 'd adès).
Du an dòp Verga al fà gnir fóra la sò prima nuvèla verìsta Casa da thè par la rivìsta L'Italia contemporanea.
In dal 1965 al s trasferìs a Firänz e, durànt la sò permanénsa in dla sità tuscàna, i védan la luś du di sò rumànś: Una peccatrice e Storia di una capinera.
In dal 1872 al spatìna a Milàn e al gh'a stà in fiṅ al 1893 publicànd Eva, Nedda, Eros, Tigre reale e la nuvèla Rosso Malpelo par la rivìsta Il Fanfulla.
Al 5 ad Dicémbar dal 1878 Verga al tórna par pòc méś a Catàgna in séguit a la mòrt ad sò màdar. 'L è un brut mumènt par lò quand al patìs anc la depresiòṅ. In dl'Istâ dal 1879 al tórna a Milàn e al fà gnir fóra in sequénsa Fantasticheria, Jeli il Pastore e àtri soquànti nuvèli ch'i sarànan pò muciàdi sù in dla racòlta Vita dei campi in dal 1880, cuma La lupa.
In dal 1881 i védan la luś i prim epiśòdi 'd I Malavoglia in sla rivìsta Nuova Antologia e pò anc fat sù su lìbar ma al rumànś al n gh à minga sucès, ansi, par dir-la cun al paròli ad Verga, «I Malavoglia i aṅ fat fiàsc, un fiàsc pîṅ e cumplét. A part Boito e Gualdo, ch'i 'n àṅ dascórs bèṅ, dimóndi àtar, Treves par prim, i 'n aṅ dit mal».
Du an dòp 'l è al tùran ad Novelle rusticane na racòlta ad dódas nuvèli cun dèntar Malaria, La roba e Pane nero.
In dal 1884 Verga al pòrta cun sucès la sò nuvèla Cavalleria rusticana a teàtar a Turén. Eleonora Duse la fà la part ad Santuzza mèntar Flavio Andò quéla ad Turiddu. Un destìṅ difarènt al gh'à invéci 'l adatamènt dal sò nuvèla Il canarino del n. 15, stòria dna baghéta daśgrasiàda cun un mal incuràbil, scrìta par Per le vie dal 1883. Al 16 ad Maǵ dal 1885 al la pòrta al Teàtar Manzoni ad Milàn cun al tìtul In portineria ma stavòlta la gh và mal.
P'r al fat ch'al n gh la cavàva minga a purtàr avànti cum al vliva al Ciclo di Vint e par cólpa 'd un mumènt difìcil dal punt ad vista ecunòmic, ch'al gh purtàva un malèsar psiculógic, Verga al decìd ad turnàr in Sicìglia.
In dal 1887 al fà gnir fóra la racòlta Vagabondaggio mèntar du an dòp a véd la luś la versiòṅ definitìva dal rumànś Mastro Don Gesualdo e pò al taca a lauràr a La duchessa di Leyra.
Prima ad murìr par 'n ictus in dal 1922 al dvénta senadór dal Régn.
Òpri
Rumànś
- Amore e Patria (1856-1857)
- I Carbonari della Montagna, (1861-1862)
- Sulle lagune, (1862-1863)
- Una peccatrice, (1866)
- Storia di una capinera, (1871)
- Eva, (1873)
- Eros, (1875)
- Tigre reale, (1875)
- I Malavoglia, (1881)
- Il marito di Elena, (1882)
- Mastro Don Gesualdo, (1889)
- Dal tuo al mio, (1906)
- La duchessa di Leyra (minga finî)
Nuvèli
- Nedda, (1874)
- Primavera e altri racconti, (1876)
- Rosso Malpelo, (1878)
- Vita dei campi, (1880)
- Pane nero, (1882)
- Novelle rusticane, (1883)
- Per le vie, (1883)
- Drammi intimi, (1884)
- Vagabondaggio, (1887)
- I ricordi del capitano d'Arce, (1891)
- Don Candeloro e C., (1894)
- Una capanna e il tuo cuore, (1992) dòp ch'l è mòrt
Versiòṅ a Teàtar
- I nuovi tartufi (1865-1866)
- Rose caduche (1867)
- L'onore I (1869)
- L'onore II
- Cavalleria rusticana (1884)
- In portineria (1885)
- La lupa (1886)
- Dopo (1886)
- Mastro Don Gesualdo (1889)
- Cavalleria rusticana (1896)
- La caccia al lupo (1901)
- La caccia alla volpe (1901)
- Dal tuo al mio (1903)
Versiòṅ al cìnema
- Tigre reale (1916) dirét par Piero Fosco.
- La terra trema (1948) dirét par Luchino Visconti, trat da I Malavoglia.
- Bronte - Cronaca di un massacro che i libri di storia non hanno raccontato (1972) dirét par Florestano Vancini, trat da Libertà.
- Storia di una capinera (1993) dirét par Franco Zeffirelli cun Vanessa Redgrave.
- La lupa (1996) dirét par Gabriele Lavia cun Monica Guerritore, Michele Placido e Raoul Bova.
- Rosso Malpelo (2007) dirét par Pasquale Scimeca.